Nota de premsa.
Roberto Goizueta, president de "The Coca-Cola Company", va morir el 18 d'octubre de 1997 als 65 anys d'edat. Un càncer de pulmó va acabar amb la vida de l'hispà més ric i e influent dels Estats Units.

Goizueta va tornar a llançar aquesta companyia quan estava paralitzada, en el seu primer any de mandatari al 1981, i es va convertir en un símbol del capitalisme nord-americà just quan acabava d'escapar-se del comunisme de la seva ciutat natal, Cuba, per dirigir la marca més internacional i reconeguda del món.
A Goizueta, fumador compulsiu durant tota la seva vida, li van diagnosticar càncer de pulmó fa només un mes. No va deixar de treballar, tot i que se sotmetia a un tractament de radiació. El dilluns passat va ingressar de nou a un hospital d'Atlanta amb una infecció de faringe. Molt debilitat per la quimioteràpia, la seva situació es va tornar molt crítica, fins que ahir al matí es va anunciar la seva mort.
Els metges van explicar que la teràpia per a combatre aquest càncer va reduir el seu sistema immunològic de forma molt important. De moment es desconeix on es portarà a terme el funeral i el lloc on serà enterrat.
Goizueta, que era president del consell directiu i de la corporació de Coca-Cola, es va distingir, durant els anys que es va mantenir al càrrec, per adoptar estratègies molt atrevides i que van revitalitzar la marca: entre elles, va racionalitzar els sistemes d'embotellament i distribució; va expandir el producte als mercats de la Xina, Índia i l'antiga Unió soviètica, i va adoptar tàctiques agressives que van ajudar a dissipar la cotització de Coca-Cola a Wall Street.
Quan l'any 1985 es va fer càrrec de l'empresa, el seu valor en el mercat borsari era de 750.000 milions de pessetes; actualment és de 22 bilions de pessetes. Els ingressos es van quadruplicar fins els 2,8 bilions actuals. "Roberto era un home de saviesa i d'una visió incomparable", va comentar James Williams, membre del consell de direcció de la companyia.
Un dels grans èxits de Goizueta va ser la introducció al mercat de la Coca-Cola sense cafeïna. Però també va tenir un fracàs sonat: el canvi de fórmula tradicional de la beguda per una més dolça i propera al gust de Pepsi. Les protestes van ser tan sonores que als tres mesos es van veure obligats a llança la Coca-Cola Classic amb el sabor antic. La polèmica va atreure l'atenció dels mitjans de comunicació i van haver-hi sospites de que en realitat tot havia estat un muntatge premeditat. Goizueta passarà, en aquest sentit, a la gran història de la companyia per haver autoritzat el llançament de la New Coke, la qual va ser tot un fracàs i es va retirar del mercat davant les protestes del consumidors. Pel contrari, la Diet Coke va ser tot un èxit.
L'empresari va néixer en una poderosa família cubana, propietària d'una refineria de sucre. Després de titular-se com a enginyer químic a la Universitat de Yale, va tornar al negoci familiar de Cuba, on només s'hi va estar un any. Va decidir obrir-se camí per comte pròpia i va ingressar en la divisió cubana de Coca-Cola l'any 1954. Allà va estar fins a la revolució de Fidel Castro. L'any 1961 va marxar amb la seva dona i els seus tres fills a Atlanta, la seu central de la marca, deixant enrere tots els seus bens familiars. El seu ascens va ser continu, fins que va arribar al càrrec més alt. Segons la revista Forbes, Goizueta era posseïdor d'una fortuna de 200.000 milions de pessetes. Douglas lvester, qui va ser elegit com a director general de la corporació l'any 1994, s'espera que sigui el successor de Goizueta.

- Retall de referència sobre Roberto Goizueta en el llibre "Dios, Patria y Coca-Cola" escrit per Mark Pendersgrat.
Roberto Goizueta va ser designat president el 30 de maig de 1980. Tots van quedar sorpresos, ja que Don Keough semblava ser la millor opció després de Wilson. Era considerat un polític molt despert, el millor orador i motivador des de Harrison Jones, i fins i tot era capaç de "llegir la guia telefònica i fer-te emocionar", tal i com ho va explicar un admirador seu. D'altra banda, Goizueta era un tècnic sense experiència, qui parlava amb un accent poc elaborat, amb una curiosa barreja cubana i del sud. Era molt estrany que un químic llatí fos escollit per dirigir la Companyia que fabricava el producte més nord-americà. Tot i així, el personal més veterà, com Joe Jones, no estava tan sorprès.
Amb 48 anys, Goizueta, un polític empresarial consumat havia escalat posicions ràpidament dins de l'empresa des del seu ingrés a Atlanta l'any 1964. I el més important "havia treballat" molt a prop de Woodruff l'últim any, reunint-se amb ell tots el dies per dinar al seu menjador privat.
Goizueta elogiava la vanitat de Woodruff, demanant-li la seva opinió, reconeixent d'aquesta manera la seva experiència desprès de 60 anys de presidència. Al mateix temps, "L'Amo", parlava de Goizueta com el seu "soci", percebent alguna cosa en el cubà que li recordava molt a la seva trajectòria quan aquest es va fer càrrec de la Companyia.
Al igual que Woodruff, Goizueta, era fill d'un home molt ric, que havia iniciat la seva carrera fora de l'empresa familiar. Va ser criat a la mansió del seu avi, mantinguda pels ingressos que produïa la plantació de canya de sucre, havia crescut en una cultura que valorava la tradició i l'experiència dels grans. Goizueta gaudia de les atencions del seu avi i la seva conversa encara estava impregnada dels proverbis cubans que havia après d'ell.
En Woodruff, Goizueta trobava emmirallat a un altre avi il·lustrat. Tot i que la seva devoció per "L'Amo" va ser políticament molt útil, també va ser molt sincera.
Els aforismes simplistes de Woodruff li recordaven als del seu avi, i la cultura del sud tenia moltes similituds amb les bones costums que havia après a Cuba.
Quan els periodistes van investigar en el seu passat, intentant trobar a un sospitós triomfador, van descobrir un home notablement intel·ligent. L'any 1948, quan Goizueta anava a la prestigiosa Acadèmia Chesire de Connecticut en el seu últim curs, aquest no sabia res d'anglès. Va aprendre l'idioma veient les mateixes pel·lícules una i mil vegades, alhora que aprenia els valors nord-americans junt amb el llenguatge. La seva disciplina, amés d'una memòria gairebé fotogràfica, van ajudar a que destaqués entre les seus companys de classe. "El meu professor deia que l'estructura de les meves frases era textualment perfecta". La única manera que tenia per transmetre adequadament un concepte era memoritzant, paraula per paraula, paràgrafs sencers. Encara que sembli increïble, va fer el discurs de comiat. Més tard es va graduar en el desè lloc a la Universitat de Yale.
Els associats de Coca-Cola consideraven a Goizueta com un treballador amb molta dedicació, vestit de manera impecable, i molt ordenat. Mai va ser considerat com un investigador brillant, però si un hàbil administrador, un perfeccionista que tenia en comte tots els detalls. "Coneixia, fins i tot, on estava cadascuna dels fulls de l'oficina", va recordar un company de feina.
Les bones maneres de Goizueta, amagaven els que molts pensaven que era una naturalesa insensible, però els resultats compensaven, i mai va assumir una posició absolutista, citant un dels antics proverbis preferits del seu avi: "L'índole dels compromisos personals són molt més importants que la veracitat la posició assumida".
Molt pragmàtic i una mica cínic, va dir en una ocasió: "És bo que els éssers humans actuïn en benefici propi la major part del temps".
Tot i que, Goizueta intentava reprimir les seves emocions mitjançant un sever autocontrol, "el seu estat d'ànim era transparent com un cristall", va declarar un soci de l'empresa.
El fet automàtic d'encendre una cigarreta darrera d'una altra, traïen la seva aparent tranquil·litat. Al marge del treball i la seva família tenia pocs interessos a més de la natació i la lectura àmplia, però superficial. De vegades incomprensible, el cubà també havia desenvolupat una afició per la música popular del sud.
Quan en una ocasió li van preguntar una vegada que seria si no hagués estat president de Coca-Cola va donar una resposta inesperada: "Probablement hagués estat un bon professor en una càtedra d'administració d'empreses.
- "Què hagués ensenyat?
Segurament no ensenyaria "In Search of excellence" o d'altres texts clàssics d'administració molt populars, sinó "Els Germans Karamazov" i "L'Evangeli segons Sant Lucas".
La seva resposta va revelar no només els seus gustos eclèctics en matèria de lectures, sinó també una profunda preocupació religiosa i filosòfica. Malgrat això, la religiositat del directiu de Coca-Cola no va fer que posés mai l'altra galta. Quan li van preguntar quin era el seu tret més característic, no va destacar la seva fe en Déu, sinó la seva ment incisiva, la seva percepció intuïtiva i la seva capacitat gerencial. "Sóc molt tenaç". Del seu pitjor defecte va destacar la impaciència. Aquests dos trets junt dibuixaven a una persona que preferia una ofensiva ben plantejada abans que la passivitat.

Després d'uns dies de dol per la mort del seu president, Coca-Cola va anunciar el seu successor: Douglas Ivester. Ivester, estava considerat com un negociador implacable, era la mà dreta de Goizueta i tenia la feina, segons els experts, de reforçar la presència internacional de Coca- Cola. Malgrat tot, Ivester no va gaudir molt de temps del seu càrrec...

En nom de tots es que compartim una mateixa passió... Descansa en Pau Roberto