Arribem als anys 50.
Venien grans canvis i la companyia seria protagonista de tots ells.
L'any 1950, per exemple, Coca-Cola no tenia cap directiu de color. Una dada curiosa, ja que Geòrgia és un estat del sud on la majoria de la població és negra. De la mateixa manera, s'hauria d'esperar fins a mitjans de la dècada per a que gent de color intervingués en un anunci publicitari. Va ser a la revista Ebony editada per i per a la gent de color on es publicaria un anunci amb gent de raça negra com a protagonistes.

Al 1955 va succeir un fet significatiu. Degut a la competència, que oferien més quantitat de producte al mateix preu que una ampolla normal, Coca-Cola va treure al mercat dos noves mides d'ampolles. La King Size, on a Espanya es va conèixer com la "doble" i l'ampolla de 767 gr., desconeguda al nostre país, però molt habitual al mercat americà, respectant sempre el format de l'ampolla original. També es va introduir el logotip gravat a la botella, primer en blanc i després en bicolor.

A l'any 1958 van aparèixer al mercat les primeres màquines de "pre-mix", conegudes a tot el món, però detestades pel bon degustador i amant de Coca-Cola. Aquestes noves màquines barrejaven el xarop amb aigua i gas en quantitats determinades. Aquest xarop, conegut per les sigles B-X tenia, en teoria, el mateix sabor que el de les ampolles. No obstant, qualsevol consumidor del refresc aprecia (detecta) al moment el sabor inconfusible d'una Coca-Cola de màquina.

L'associació de McDonald i Coca-Cola es remunta a 1954.
Des de que Ray Kroc va comprar als germans McDonald els seus llocs en les carreteres, aquesta cadena sempre ha servit Coca-Cola als seus establiments. El interès de Coca-Cola en aquest tipus de negocis sempre ha estat fonamental.
En un estudi publicat l'any 1955 anomenat "Automobilus Americanus" es va fer constar el següent missatge: "Procuri que el possible client surti del seu cotxe i després es gastarà els diners". Ni més ni menys. Després d'un estudi en més de 20.000 benzineres de tot el país es deia que "l'automobilista es para a carregar benzina, va al bany, pren una Coca-Cola i segueix el seu camí". Això representava el fet que, de totes les despeses del viatge, el 14% corresponien només al consum del famós refresc.

Hi havia una altre mercat que encara estava per solidificar i a ell es van dedicar els pròxims anys. Malgrat tots els estudis realitzats, les campanyes publicitàries i estar sòlidament integrada en el que tots coneixem com l'"american style of life", encara continuaven rebent queixes sobre si el refresc era bo o no per a la salut dels joves. En un dels molts judicis que es van posar contra la marca, i que mai va perdre, la companyia va declarar: "...l'única forma de que el producte produeixi danys a un nen és que algú llenci una ampolla per la finestra i li caigui a sobre el cap..." (sic).